Doncs sí, a casa nostra a Barcelona, quan encara vivíem amb els pares, estàvem posseïts pels gal·licismes, que eren el pa nostre de cada dia. O millor dit, l’entrecot nostre.
– L’entrecot, com el voleu de cuit?
-Jo el vull saignant (1)
-A mi m’agrada bleu (2)
-Jo el vull au point (3)
-I la mostassa, normal o à l’ancienne? (4)
A casa, els gal·licismes estaven a l’ordre del dia, mes enfants.
Perquè al meu pare li encantava la France, oh-là-là, i viatjava a Paris amb certa freqüència, tant per qüestions de treball, com de turisme amb ma mare. I allà hi tenien bones amistats. Com els Farreras o els Viladàs, exiliats a Paris per qüestions polítiques, és clar. I com els Dassié, el matrimoni de la model de publicitat Michou i en René amb el seu fill Philippe, de qui em vaig fer molt amic gràcies als intercanvis lingüístics que fèiem a les vacances d’estiu: el Philippe venia chez nous a Calella i l’any següent jo anava a casa seva a Deauville (Normandie) o a Biarritz.
En Philippe et moi, a la seva casa en Normandie, cap a l’any 1965, plus ou moins
Per altra banda i gràcies a mon pare, a casa van entrar els Tintin en francès molt abans que en espanyol… Recordo el meu pare, assegut a la seva butaca orellera, traduint-los i explicant-los a la meva germana Mariseta i a mi (per cert: quin disgust vaig tenir, quan em vaig assabentar que calia pronunciar tan-tan en comptes de tin-tin, mille mlilions de mille milliards de mille sabords de Tonerre de Brest, com deia el capità Haddock) .
Ben segur que també va influir en la nostra gal·lofília xerraire la gran afició del pare a la cançó francesa, pardon, a la chanson (5), ja que a casa se sentia sovint al tocadiscs les cançons dels anys 60 de Gilbert Bécaud, Georges Brassens, Juliette Greco, Maurice Chevalier, Serge Reggiani, Jacques Brel, Charles Aznavour…
I per acabar d’adobar l’afrancesament familiar, la meva germana i jo escoltàvem amb fruïció les balades d’Adamo i de Moustaki, i els discos pop d’Antoine, Jacques Dutronc, Johnny Halliday, Sylvie Vartan, Francoise Hardy, Marie Laforet…
Total, que casa nostra era un camp perfectament abonat per l’adopció de tota mena de gal·licismes. A continuació us en mostro alguns… Som-hi! (ai no, volia dir allons-y!)
Als meus pares els hi agradava relacionar-se amb el bo i millor de cada casa, perdó, amb la crème de la crème (6) . I tenien una colla d’amics que sabien gaudir dels plaers de la vida; vaja, que eren uns bons vivants (7). Quan parlàvem d’un amic divertit i que sempre estava de bon humor, no dèiem pas que era molt alegre o molt de la broma, sinó que tenia la joie de vivre (8), que quedava molt més chic (9). Si a més a més era guapo, elegant i afectuós, no dèiem pas que era encantador, no, sinó que era molt charmant (10). I si, a sobre, tenia tacte, coneixements i delicadesa en el tracte, o sigui, savoir faire (11), llavors allò ja era el rien-ne-va-plus!!
Quan la persona en qüestió tenia una aventura amorosa, dèiem que tenia un affaire (12) i la cosa quedava com més arregladeta. I és que a casa érem molt liberals, vull dir molt partidaris del laissez faire (13). I per això no ens preocupava gaire si el bon vivant es muntava algun trio, perquè n’hi dèiem ménage à trois (14), i així la promiscuïtat del tripartit quedava més fina. Ara bé, si mantenia una relació, perdó, una liaison (15), amb una femme fatale (16), ja quedàvem més preocupats, i ho comentàvem amb el cercle reduït d’amistats de més confiança, o sigui, en petit comité (17).
Si per contra el personatge comentat era una persona presumida, afectada i que es donava aires de grandesa, no fallava: ens trobàvem davant d’un petimetre (18) (petit maître): el típic xitxarel·lo que feia coses per impressionar a la gent, millor dit, per épater les bourgeois (19). Si a més a més era fals i no anava de cara, volia dir que tenia una arrière-pensée (20). I si et feia una mala passada, llavors calia tenir-hi un vis-à-vis (21)…o un tête–à-tête (22), com preferiu. Però als petimetres els vèiem com un estereotip, perdó, un cliché (23) bastant antiquat, vull dir demodé (24). I ens resultaven bastant naïfs (25). De fet, quan coneixíem un nou petimetre ens semblava igual que els anteriors i teníem una sensació de dejà vu (26).
A casa, la decoració era important. Hi havia molts quadres que el meu pare emmarcava amb especial cura per trobar-lis el passepartout (27) apropiat. Li agradaven molt els cartells publicitaris, com a mi, només que ell en deia affiches (28). I recordo que teníem una calaixera molt original, d’un cert estil Lluís XVI, pintada de color vermell. Però… ¿què dic, calaixera?! Si era un chiffonier! (29)
Anem a taula: unes patates fregides, unes croquetes, uns calamars a la romana o qualsevol arrebossat que fes crec-crec al menjar-te’l no era pas cruixent, què dius ara! Era croustillant (30). I d’un vi bo i aromàtic dèiem que tenia un gran bouquet (31), és clar. Però si, per contra, havia agafat regust de suro del tap, el llençàvem de seguida, aviam si ens havíem de beure un vi bouchonné (32), mes enfants! I el champagne (en aquella època no existia el cava) si no ens el servien ben-ben fred, o sigui frappé (33), no ens agradava gens. Els formatges cremosos, com el Camembert o el Brie, ens agradaven molt, sobre tot quan ja estaven molt madurs i es desfeien, vull dir que estaven fondants (34)… I desprenien aquella bona oloreta pudenta…És a dir: quan ja estaven faisandés (35).
Les amanides tenien molt èxit a taula, sobre tot quan l’enciam venia acompanyat de raves, pastanaga, ceba…De crudités (36), volia dir. I és que a casa érem molt gourmets (37) i poc gourmands (38), no confonguem! I quan un plat a taula no ens acabava de fer el pes i la meva mare ens en demanava la opinió, enlloc de dir-li “psé-psé”, doncs li dèiem comme ci comme ça (39), i així la crítica era més digerible. Però si el plat ens encantava, llavors la felicitació era obligada: chapeau! (40).I ens posàvem bastant nerviosos quan anàvem a un restaurant i algú tardava massa i no acabava de decidir-se, dubtant entre dos plats. O sigui, quan tenia l’embarras du choix (41).
Al cotxe els gal·licismes seguien en marxa, perquè les rotondes no existien, eren rond points (42) (“ronpuán”, pronunciàvem). I el nostre cotxe, que lluïa un tablier (43) molt bonic, no tenia pas una bona acceleració, sinó una bona reprise (44). I fins i tot de vegades el meu pare deia clignotant (45)… en comptes d’intermitent. Mon dieu!
Sí, bien sûr, a casa nostra érem molt afrancesats i una mica esnobs, mes amis!
Però és que, aviam…siguem francs:
Podent dir-li argent de poche (46)…
per què haver de dir la vulgaritat de “xavalla” o “calderilla”?
2 Comments
Chapeau!
Merci bien, ma chèrie