L’últim sopar

M’havia engreixat un pél massa.

Llavors, l’endocrino em va dir que eliminés els suqui-suqui de pa amb oli i salsetes

(un plaer menys, què hi farem)

Després vaig començar a tenir el colesterol massa alt, i el metge em va dir que res d’embotits, formatges i altres suculències greixinoses

(un altre plaer menys, paciència)

Després se’m va començar a disparar la tensió, i la metgessa em va dir que res de sal

(adéu al Jabugo i a les meves adorades anxoves)

Al cap de poc, em van detectar intolerància al gluten, amb la qual cosa vaig haver de prescindir del pa, la pasta i l’arrós

(gran cop als baixos, per a un panarra com jo)

En una analítica posterior, va sortir que tenia el fetge una mica tocat i em van prohibir tota classe d’alcohol

(puta misèria!)

Finalment, en una revisió periòdica em van trobar el sucre massa alt amb risc de diabetis i em van dir que els dolços, ni mirar-los de lluny

(l’estocada final)

Durant mig any, vaig seguir fil per randa totes les restriccions prescrites. Fins que em vaig començar a trobar malament, em vaig aprimar molt, vaig perdre l’esma i em va aparèixer una angoixa molt forta.

Llavors me’n vaig anar a un restaurant i vaig fer el següent sopar:

Entrants.: taula de formatges i embotits. Cocktail Kir Royal.

Primer plat: orella de porc fregida amb allioli negat. Vi Muscat.

Segon plat: canalons de carn d’olla amb beixamel. Priorat Vall Llach.

Postres: Una plata de flamets (tocinillos de cielo) i profiterols banyats en xocolata. Moscatell.

Sobretaula: café, copa de Glenmorangie de 18 anys i un marron glacé.

I acte seguit em vaig morir.

De gust.

Pep Boldú, novembre’20

Foto: Michel Piccoli, en l’escena de la seva mort a La Grande Bouffe. https://youtu.be/qXA59RxXvMI