Sóc en Dodo, l’alter egos del Pep Boldú.
Vaig néixer en una masia de l’Empordanet, on hi havia molts gossos, perquè els amos eren caçadors.
Un dia, durant una batuda de caça, em vaig despistar i em vaig perdre; i ningú es va preocupar de buscar-me, perquè es veu que com a caçador no valia gaire, per no dir res. Després d’uns dies vagant pels boscos, buscant-me la vida com podia, intentant caçar algun conill (com corren, els malparits!), famolenc, més brut i pollós que una guilla, em vaig trobar amb unes noies que em van donar un tros de pa; em van fer pujar al seu cotxe i em van portar al Bup Bup Parc, una gossera enmig del bosc, aprop de la Bisbal.
Uauuu, quin gust!! Bon menjar, bon dormir, passejos pel bosc amb passejants voluntaris i molts col·legues per jugar.
La felicitat.
Però vet aquí que un dia em van venir a buscar i em van portar a la recepció. Allà hi havia un noi que em va començar a fer unes moixaines sense massa gràcia. I després de firmar alguns papers, se’m va endur amb el seu cotxe a Barcelona.
Buuuff, quin canvi de vida més dolent!!
Vivia en un pis al carrer Aragó, on em deixava sol tot el dia, perquè se’n anava a la feina a primera hora i no tornava fins la nit. I jo, és clar, em feia algunes feines per terra…Res, uns quatre pipís i un parell de caques. Quan ell tornava a la nit, s’enfadava molt, m’escridassava i fins i tot em va arribar a tustar, el molt humà!
I un bon dia em va agafar, em va fer pujar al cotxe i cap al Bup Bup Parc, a tornar-me.
De nou la felicitaaaaaat!
I estava jo amb aquesta felicitat quan un dia va aparèixer per la gossera una parella que anava mirant tots els gossos, un per un…I la noia (després vaig saber que es deia Mus) es va aturar davant meu i va dir: “Aquest és el més guapo”.
Se’m va inflar l’e-gos!
Jo em pensava que se’m tornarien a endur, però no va passar res mes.
Però vet aquí que al cap d’uns dies em van tornar a portar a la recepció de la gossera, marramiau!
Allà hi havia l’home que havia vingut amb la seva dona (que després sabria que es deia Pep). També em va fer unes moixaines, aquestes amb una mica més de gràcia, la veritat. Però jo ja m’ensumava el pitjor (tinc olfacte jo, que consti). Després de firmar els papers, cap al cotxe, i jo tremolant aviam si em tornaven a Barcelona. Però no, vam arribar a un poble, Sant Julià de Vilatorta, a una caseta amb jardí.
I aquí va començar la història de la meva adaptació a una nova vida casolana, amb la família Boldú-Puigdollers.
De seguida vaig veure que pel tema alimentació no hauria de patir
Però també em vaig olorar que no seria un camí de roses…
Tinc nas, jo: soc rastrejador.
(continuarà)
Comenta