Biografia d’un redactor creatiu

Hola, soc Pep Boldú Roda.

Llicenciat en filosofia, exprofessor, experiodista, expagès, excreatiu i expublicitari.

Llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona.

Exprofessor de lletres d’estudiants de batxillerat.

Experiodista de la revista Sal Común.

Expagès al Bergadà, amb granja de conills pròpia.

Creatiu amb quasi 40 anys de professió.

Publicitari amb agència de comunicació a Vic, Boldú Comunicació SL.

Redactor per vocació, com demostra aquest kilomètric curriculum  que teniu davant els ulls.

 

Per què un currículum kilomètric?

us preguntareu.

Doncs perquè és molt més transparent i autèntic que els telegràfics currículums convencionals, amb els quals és tan fàcil enlluernar el personal amb prometedores  dades, com difícil fer-se una idea real de qui hi ha al darrera. Per contra, amb aquest meu macro-curriculum biogràfic i apassionat podeu veure molt clar qui soc com a persona i com a professional i quin és el meu talent (modèstia no apart), que us resumeixo tot seguit:

Idear i construir missatges suggerents, redactar-los amb punts i comes, dissenyar-los i editar-los.

Sense trampa ni cartró.

 ___________

Capítol 1:la meva primera feina

 Professor de filosofia i lletres

Als meus 19 anyets,

mentre estudiava  Filosofia (i Lletres) a la Universitat de Barcelona (amb el posat displicent que llueixo a la foto, típic dels filòsofs en cocció), vaig començar a buscar feina. Tenia unes ganes enormes de menjar-me el món. Tanmateix, amb un bagatge cultural format per tipus com Aristòtil, Plató, Spinozza, Descartes, Kant, Hegel, Wittgenstein i Bertrand Russell no resulta fàcil menjar-se el món. No són personatges que ajudin a trobar feina. Això sí: t’eixamplen el coco, però amb la mateixa intensitat amb la que t’estrenyen les sortides laborals, com vaig poder comprovar de seguida. Perquè a les “Ofertas de empleo” de La Vanguardia ningú anunciava “Se necesita filósofo”. En canvi, vaig poder aconseguir un lloc com a professor de filosofia, literatura i història de l’art en una acadèmia del barri de Sants de Barcelona.

Els meus alumnes eren joves d’extracció social baixa, que treballaven durant el dia i cursaven el batxillerat nocturn, per treure’s un títol que els ajudés a millorar el seu status socio-laboral. A les 8 del vespre, quan començaven les classes, m’arribaven del curro fets caldo. Llavors, jo havia de motivar-los amb el Mite de la Caverna de Plató, amb els Autos Sagramentals de Calderón de la Barca i amb el Barroco Churrigueresco… De seguida vaig comprovar que jo tenia un gran poder d’atracció sobre els meus alumnes, perquè no paraven de llançar-me boletes de paper tan bon punt em girava cap a la pissarra.

                                       Plató                                         Calderón de la Barca                     Estil Churrigueresco

Però al cap de poc temps vaig aconseguir “camelar-me’ls”. “Volen gresca? Doncs els donaré gresca!!”, vaig decidir. I em vaig muntar unes classes absolutament transgressores i sorpressives (en aquella època), a base de tertúlies, debats, concursos, berenars, acudits… I d’aquesta manera es va anar creant un ambient positiu, una relació de coleguis i un cert respecte cap a la meva persona. Un respecte que vaig utilitzar per ficar-los a la closca Plató, Calderón de la Barca i el Churrigueresco.

 ______________

 Capítol 2: de les classes al proletariat a les classes per l’aristocràcia

Professor particular del xòfer dels marquesos

Per contrarestar l’ensenyament a la classe baixa,

em va sortir una feina d’altura, bastant pija: uns marquesos mallorquins em van contractar per culturitzar el seu xòfer, l’Alfonso, un rude homenot natural de Lleó. A mi, que anava de progre per la vida, això de posar-me al servei de l’aristocràcia per tal de maquillar un plebeu no em feia gaire il·lusió, la veritat (a banda de que quedava fatal davant dels meus revolucionaris companys de la facultat). Però quan em van dir el que em pagarien em vaig il·lusionar de cop, soc així de flexible. I em vaig posar a donar-li un “vernís cultural” a l’Alfonso; o sigui, a ensenyar-li a posar al seu lloc les bes altes, les ves baixes i les hacs. I, sobre tot, les 4 regles, que ja se sap que són els números i no pas les lletres el que funciona en aquesta vida (a l’altra, espero que no). Jo per als números sóc un zero a la dreta des que, als meus tendres 10 anys, vaig sofrir les burles públiques d’un cruel professor de matemàtiques que em criticava davant tota la classe per culpa de la meva rossa i llarga cabellera. Aquest fet lamentable em va castrar el pensament matemàtic i vaig quedar paralitzat a la regla de 3, que domino a la perfecció i que utilitzo sempre que convé (i també quan no convé, què carai).

Però és clar, com que no podia estar sempre ensenyant-li la regla del 3 a l’Alfonso vaig haver de tornar amb horror a les arrels quadrades i als quebrats, que  tant m’havien costat d’aprovar(i que amb el seu nom ja paguen). Molta gent diu que per a què serveix la filosofia, i jo em pregunto: i les arrels quadrades, què? Les feu servir a diari? I els quebrats què? Us faciliten trobar feina? En fi, que l’Alfonso va acabar escrivint amb molt poques faltes d’ortografia i amb un impecable coneixement de la regla de 3.

I parlant de números, que bé que se’m posaven els diners que em pagaven els meus estimats marquesos, números alts, com corresponia al seu elevat llinatge.

_______________

Capítol 3: Redactor tot terreny a la revista “Sal Común”

Periodista de sex & drugs & rock & roll

Anava jo per la vida de professor proletari-aristòcrata,

quan en Marçal Moliné, un dels socis de l’agència de publicitat MMLB on treballava el meu pare, em va oferir col·laborar en una meravellosa aventura periodística:”Sal Común”

 Sal Común va ser una agitada i agitadora publicació de sex & drugs & rock & roll & ecologia, a mig camí entre una certa marginalitat transgressora,una comercialitat erudita i un esperit underground-surrealista. A Sal Común vaig poder expandir les meves capacitats redactores, parint un munt d’articles, reportatges, entrevistes, contes…

Érem pocs a la redacció i tots fèiem de tot: la confecció de cada sumari, la redacció de quasi tots els continguts de la revista i fins i tot el disseny, la maquetació i la fotografia. A mi em van fer responsable de dos seccions: la d’ecologia i la de drogues (em devien veure pinta de bipolar). Mentre que en una pàgina explicava com plantar  tomaqueres biològiques, en una altra entrevistava a un ionqui fet pols. I per acabar de completar el perfil esquizo-periodístic em va tocar fer entrevistes als cantautors de la cançó catalana: Lluís Llach, Raimon, La Trinca, Ovidi Montllor, Sisa, Marina Rossell..

Sal Común em va inocular el cuc periodístic-editorial, que en l’actualitat practico (quan els clients m’ho permeten i m’ho paguen) amb la confecció d’algunes newsletters comercials. La revista va arribar a tenir una difusió estatal de 50.000 exemplars, però amb els costos de producció i distribució no sortia rendible. I va caldre tancar. Però a mi em va omplir d’experiències molt valuoses que després vaig canalitzar envers el món de la publicitat.

______________

Capítol 4: immersió total a la publicitat

Creatiu a MMLB, la fàbrica d’idees dels 80

Quan es va acabar la sal (común), en Marçal Moliné hi va posar el pebre:

em va reciclar com a copywriter a la seva empresa MMLB (Moliné, Monfort, Lorente & Borsten), l’agència de publicitat que, a finals dels 70, en manifest fundacional “revolucionari”, prometia als futurs clients eliminar les comissions per producció i contractació de mitjans i facturar només honoraris per creativitat (“fue bello mientras duró, pero duró poco, como todo lo bello”). Allí vaig aprendre “Casi todo lo que sé de publicidad”, gràcies al geni de Joaquín Lorente, a les hàbils estratègies de comunicació de Miquel Monfort, a la metodologia marquetiniana d’Eddy Borsten i a la creativitat desbordant del propi Marçal Moliné.

Dins d’aquesta fantàstica fàbrica d’idees vaig tenir la oportunitat de treballar per importants comptes publicitaris com Borges, Osborne, Lotusse, Camper, Kas, La Vanguardia… De la nit al dia, vaig canviar entrevistes amb La Trinca  per a anuncis del Banco de Bilbao, reportatges pro-marihuana per anuncis de Lavanda Puig, manifestos anti-nuclears per fullets per a la Generalitat de Catalunya… Tot un altre món: més responsabilitat, més mitjans, més competitivitat, més divisme, més sou i més stress. Un stress que els creatius desfogàvem en un futbolin instal·lat a la mateixa agència.

Bullíem allí una dotzena de creatius, acomodats en les nostres respectives parideres, com anomenàvem els nostres despatxos. Els brain stormings de MMLB eren impressionants: una vegada vaig participar en un amb 3 directors creatius, un director de màrketing, 12 creatius, un director de comptes i dos executius; tots reunits al voltant d’una gran taula, vomitant idees durant 3 hores… per parir l’spot d’una compresa. Mai havia vist tants cervells junts acabar en un entrecuix.

Capítol 5: els meus mestres publicitaris

Els introductors de la publicitat moderna

L’univers publicitari d’MMLB era impressionant.

Allà vaig conèixer tota una constel·lació de grans professionals, realment els introductors de la moderna publicitat al país. Creatius excepcionals com els ja esmentats Moliné, Lorente i Montfort; o com Lluís Casadevall, Ernesto Rilova, Agustín Elbaile, Alberto Descalzo, Miguel Angel Torralba, Tito Muñoz, Albert Boladeras…I fins i tot una jove i “marisabidilla” Isabel Coixet (sí, sí, la directora de cine va ser copy a MMLB)… També vaig treballar amb una fantàstica generació de dissenyadors i directors d’ art, com en Ricardo Rousselot, Mario Esquenazzi, Albert Chust, Ricard Roda, Joan Sebastià…

I l’ínclit Carlos Rolando, el qual, amb el seu famosíssim cartell “Un dromedario es un galgo diseñado por un comité” va retratar un dels principals problemes de la nostra professió, l’intrussisme clientelar.

                                 

Vaig conèixer també, a la estupenda biblioteca  de MMLB, els grans popes de la moderna publicitat i disseny, com Bill Bernbach, Walter Thomson, Leo Burnett, David Ogilvy, Milton Glasser, Edward de Bono (amb el seu famós pensament lateral). Ah, i el famós best seller d’Eric Seguelàs “Ne dites pas a ma mère que je suis dans la publicité; elle me croit pianiste dans un bordel”.

Una obra que em va fer veure la part més prostituta de la nostra feina, però que no va aconseguir convèncer-me per abandonar l’ofici més nou del món. Em vaig bregar amb directors de compte i executius “d’armas tumà”, com Xavier Franco, Pere Soler, Toni Castany, Josep Mª Canalda o el meu propi pare, Estanis Boldú (a qui no vaig conèixer allí, faltaria més). MMLB era una autèntica fàbrica d’idees en la que treballàvem una cinquantena de persones.

_________

Capítol 6: Dic adéu a la publicitat

Deixo Barcelona per muntar una granja de conills al Berguedà

Apenes vaig durar un parell d’anys a MMLB.

I no per descontentament laboral o salarial (em tractaven de conya i cobrava una pasta que em ventilava amb molta creativitat), sinó perquè els meus interessos vitals anaven per un altre cantó. Concretament, per una masia del Berguedà, on uns amics meus, urbanites com jo, projectaven muntar una granja de conills. Situem-nos: som a finals dels anys 70, temps tardans d’acomplir els somnis hippies, d’intentar ser conseqüents amb les pròpies inquietuds, de cercar alguna cosa més que la pasta i l’èxit professional…A un urbanita pseudofilòsof com jo, delerós de noves vivències pures i descontaminades, els conills i la vida al camp li van semblar una teràpia depuradora necessària.

Recordo el diàleg que vaig tenir amb el meu cap de MMLB Joaquín Lorente, quan li vaig dir que deixava l’agència per anar-me’n a criar conills:

-“Joaquim, me’n vaig, deixo MMLB…”

-“Aviam Pep, a quina agència te’n vas, quant t’ofereixen? Segur que ho podrem arreglar…”

-“No, no… És que deixo la publicitat, me’n vaig a muntar una granja de conills…”

-“Au, vinga, no em prenguis per imbècil, digue’m quant et donen i segur que arribarem a un acord…”

Em va costar Déu i ajuda que em cregués, com és comprensible: ningú amb un bon senderi canvia la lucrativa publicitat per la peluda cunicultura. Però finalment, en veure en Lorente que la cosa anava de debò, vam “ finiquitar” la nostra relació laboral, que no la professional, com explicaré més endavant. Lorente, l’autor de “Piensa, es gratis” degué pensar que a mi em costava bastant pensar .

_______________

Capítol 7: La vida al camp

De creatiu urbà a copywriter pagés

Vaig canviar els brain stormings per les tomaqueres de l’hort,

les gresques urbanes per poètiques albades campestres, els cubatas per les infusions de marialluïsa i les ressaques per les “recaques” (la quantitat de merda que havia de recollir periòdicament a la nostra granja, amb més de 500 conills). Allò sí que va ser un canvi fort, i no el que proposava llavors el Felipe González a les eleccions que va guanyar per golejada, amb un slogan que hagués hagut de parir jo (amb molt més coneixement de causa que ell): “Por el cambio”.

I és que, si arribo a canviar una mica més, canvio de sexe.

La meva obertura a nous horitzons bucòlics va anar unida al tancament dels meus horitzons econòmics, perquè els conills, a diferència de MMLB, no donaven 15 pagues extraordinàries sinó mil pegues ordinàries. Tot i així, com que les meves necessitats pecuniàries s’havien reduït molt, amb poc passava. A més a més, tenia molt present allò de que “no és més feliç qui més té, sinó qui menys desitja”, que és una màxima de mínims que va molt bé quan vas curt de calers. I per si tot això fos poc, comptava amb el meu particular “Bienvenido Mr. Marshall”, en Joaquín Lorente, que de tant en tant em trucava des de MMLB per encarregar-me un marró redaccional d’aquells que ningú es vol menjar a les agències de publicitat. Per exemple, la redacció del Libro del 125 Aniversario del Banco de Bilbao, que comento més endavant.

 

Allà a la masia, voltat de conills, gallines, gossos, horts… i amb les butxaques més buides que la ment d’un iogui, jo escrivia les glòries d’una de les institucions financeres més antigues del país…

…i m’emportava un bon “Botín” per la feina.

_______________

Capítol 8: Retorn a la publicitat

Creatiu a la Ciutat dels Sants

Criant conills i redactant textos publicitaris em trobava jo,

quan el meu pare, que no havia digerit bé el meu pas de la publicitat a la cunicultura, em va trucar:

-“Pep, hi ha una petita agència a Vic que busca un creatiu, t’interessa?”

-“Buenuuuuu, per informar-me no perdo res…”,

vaig contestar-li amb el típic orgull del cunicultor autosuficient…

I me’n vaig anar a parlar amb en Ramon Nogué, propietari de l’agència Nogué & Cia de Vic. Vam arribar a un acord: jo aniria un dia a la setmana a l’agència, pariria campanyes in situ i m’emportaria “deures” a casa, que portaria enllestits al cap d’una setmana. L’agència aconseguia així un creatiu freelance a bon preu; i jo mantenia la meva llibertat camperola tot veient créixer el meu depauperat pecuni (em treia a la vora de les 50.000 pessetes al mes!!). Amb aquesta meva injecció financera a la comunitat conillaire vivíem a cos de rei! Recordo una de les meves primeres campanyes parides amb aquest sistema: la de l’ascens del Club de Futbol Vic a la tercera divisió, amb una campanya i un slogan que va fer fortuna: “Vic–tòria!!!”(creativitat desbordada, la meva).

Quan l’aventura campestre va començar a cansar-me,

vaig marxar amb la meva parella a Vic, on vaig consolidar la meva retrobada amb la publicitat. Fitxo llavors per Nogué & Cia com a director creatiu, amb un tracte peculiar: sense assegurar, cobrant cada feina segons el pressupost acordat; a canvi, disposaria del meu propi despatx allà, i podria treballar per a la meva pròpia cartera de clients. Tal dit, tal fet. Comença aquí una època en què em remotivo amb la publicitat, i contribueixo a que la petita agència aconsegueixi alguns clients importants, com Mutua Nacional del Automóvil, Caixa de Manlleu, Ajuntament de Vic, Casa Tarradellas, Caixa del Penedès…

 

 

 Capítol 9: M’endinso en la creativitat

La època daurada de creatiu freelance

A principis de la dècada de 1990, tot retrobant contactes barcelonins, començo a treballar en projectes de major envergadura, que realitzo per a diferents agències: Moliné Publicis, Bassat RP, Atkinson Asociados, Promostaff-Promovip, Puzzle… Aquestes agències em possibiliten treballar per campanyes i clients importants:: Codorniu, Ocisa, La Seda de Barcelona, Asisa, Revlon, Henry Colomer, Bimbo, Pan Rico, Shell, Matutano…

.

Amb tota aquesta clientela, vaig acabar anant tot el dia amunt i avall Vic-Barcelona-Vic, convertit en un creatiu-executiu ambulant. Lluny quedava la meva època camperola… Tot i que duia sempre amb mi un testimoni viu del meu recent passat a pagès: una fidel gossa d’atura, la Bruna, de la qual no em separava mai, i que fins i tot ficava dins els despatxos dels meus clients, que em coneixien com el creatiu de pagès, és clar.

La Bruna, la gossa més maca i llesta que he tingut mai

D’aquesta època guardo treballs molt variats que em van proporcionar una bona experiència polivalent: en màrketing, en creativitat i en tracte directe amb el client.

_____________

Capítol 10: M’assento el cap i munto agència pròpia

Boldú Comunicació SL

Arriba un moment en la vida d’un creatiu freelance,

quan un ja està fins les gònades d’anar amunt i avall a la recerca i seducció del client, en què cau en la tentació  “d’assentar-se el cap”. Això és el que em va passar a mi fa uns anys, quan vaig optar per conviure amb parella estable, comprar una casa i tenir un fill. Vaig decidir llavors muntar la meva agència, malgrat els mals averanys de la crisi post-olimpiades Barcelona’92. De seguida a l’agència vam començar a treballar per diverses indústries d’Osona, desenvolupant bàsicament projectes de renovació d’imatges corporatives, disseny i edició de catàlegs, publicitat industrial, màrketing directe, muntatge de stands… En aquesta primera etapa vam aconseguir clients importants de la comarca, com Girbau (maquinària per a bugaderia industrial), Fugar (llars de foc), Carré Furniture (mobiliari), Roquet (components oleo-dinàmics), IQAP Group (colorants i additius plàstics), Companyia General Pastissera (pastisseria congelada)… Empreses sòlides, fortament orientades al producte, però dèbilment al client; amb productes bons i competitius, però amb grans carències en temes de màrketing, i comunicació; sense ningú capaç d’escriure quatre ratlles de briefing estratègic. Recordo que algunes empreses ens demanaven una renovació d’imatge de marca però ens deien:”Alerta, sense tocar el logotip, que el va dibuixar el pare el 1947”. I el logotip en qüestió era tan caspós que feia olor a naftalina. Per sort, tot això ha anat canviant. Però jo m’he bregat amb clients d’aquesta mena. Així que, quan n’arriba un que em facilita un bon briefing, que té un pressupost acotat i que em dóna llibertat creativa, haig de vigilar molt, perquè puc tenir un orgasme sobtat.

Amb el canvi de segle, canviem també el xip i ens submergim de ple en el boom digital: els webs, les xarxes socials, els blogs, els JPG’s, PDF’s, Power Points i la pantallitis aguda. Però l’editor-redactor que perviu en mi segueix desenvolupant projectes creatiu-editorials, com la edició de llibres empresarials commemoratius o la publicació de newsletters digitals i gràfics, que comento més endavant.

  Capítol 11 Galeria de treballs

Els meus treballs creatius, redaccionals i editorials més rellevants

Cobreixen més de 3 dècades, i productes tan diferents com llonganisses, entitats financeres, flocs de civada, mobles de bany, constructores, aliments biològics o coixinets.

Però tots tenen un denominador comú: són treballs essencialment creatius, que han ajudat a generar diferenciació, notorietat i prestigi, modèstia no apart. O sigui, han ajudat a vendre. Que és la finalitat de tot creatiu que no es pensi que és un artista.

 

 

 

Els meus primers copys, per a MMLB – 1979

 

Els meus primers anuncis, per a MMLB –1980

 

El book corporatiu del INTERNATIONAL NUT COUNCIL, per a MMLB – 1980

 

El llibre del 125 Aniversari del BANCO DE BILBAO, per a MMLB -1982

 

El llibre del 50 aniversari de la constructora OCISA, per a Moliné Publicis – 1988

 

El llibre de la CASA RIERA ORDEIX, per a Nogué&Cia – 1992

 

El llibre del 35 aniversari, per a FERG SL– 1998

 

El book corporatiu per als Premios Nacionales de Diseño, per a COSMIC – 2002

 

El llibre del 50 Aniversari, per a la constructora COPISA – 2008

 

Els newsletters gràfics i digitals – 2009-10

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els meus primers copys, per a MMLB –1978

      

 

 

 

Els meus incis com a copywriter van ser amb anuncis per a La Vanguardia, la Creu Roja i Olivetti. Encara no podia fer la direcció creativa, només era un copy junior, o sigui que escribia els redactats i el disseny de l’anunci el controlaba el creatiu i el director d’art. Aquí va ser quan em vaig començar a bregar en el delicat art de la redacció creativa: cridar l’atenció del lector i dir molt en molt poc espai.

 

 

 

 

                                

 

 

 

 

             Els meus primers anuncis, per a MMLB-1980

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Banc de Bilbao i Puig i van ser les primeres “víctimes” dels meus passos inicials com a creatiu, quan ja em començaven a deixar exercir la direcció creativa. En aquells temps, la paraula “creativitat” comença a agafar una importància inusitada, igual que el preu que se’n fa pagar.

 

 

El Book Corporatiu del INTERNATIONAL NUT COUNCIL, per a MMLB – 1980                              

 

 

 

El meu primer treball publicitari-editorial. Un encàrrec de l’International Nut Council, organisme que presidía el propietari de Borges, señor Pont, per promocionar els fruits secs a escala mundial. El típic marró copy-editorial que ningú vol fer a les agències: molt poc briefing; un munt d’interlocutors amb criteris divergents; molts textos a redactar, consensuar i traduir a 4 idiomes; la tira de maquetes gràfiques; reunions a puntapala… I, per acabar-ho de complicar, no se’m va acudir altra cosa que fer les cobertes del book amb un paper artesà fabricat especialment amb pellofes d’ametlles, avellanes i cacahuets! L’efecte estètic va ser bo, i el marketinià, millor.

 

 

 

 

 

El llibre del 125 Aniversari del BANCO DE BILBAO, per a MMLB – 1982

 

 

 

 

 

 

Una obra commemorativa de prestigi que em va encarregar l’agència MMLB i que em va obligar a revisar la història d’Espanya des del regnat d’Isabel II, sintetitzar-la i escriure-la en paral·lel a una altra història, la del Banc de Bilbao. Dies, nits, setmanes, mesos, envoltat de llibres, apunts, i centenars de folis mecanografiats. Una feinada. Vull remarcar que, quan vaig fer aquest treball no existia per desgràcia ni ordinadors, ni Google ni Wikipedia ni “cortar y pegar“; només paper, màquina d’escriure i el pràctic Tippex tapa-errades, al qual vaig agafar una severa addicció, que només vaig poder superar quan els Macintosh van arribar per substituir la meva Olivetti Lettera.

 

 

 

   El llibre del 50 aniversari d’OCISA, per a Moliné Publicis – 1988

 

    

 

Un totxo de més d’un centenar de pàgines que vaig escriure, coordinar i dirigir de dalt a baix, per encàrrec de l’agència Moliné Publicis, i que em va requerir anar a Madrid 3 cops per presentar maquetes. El llibre, apart de tenir molt éxit, em va costar una petita reprimenda del president de la macrocompanyia madrilenya que mai no oblidaré: “Jovencito, ¿usted no sabe que quien paga manda?”, em va fer callar i avergonyir davant dels alts executius de la companyia. I tot perquè jo   estava fent una defensa numantina de la coberta gràfica proposada, que tenia una marca més petiteta que la que volia el president (ja se sap que els presidents sempre la volen tenir més grossa).

 

 

Els cromos dels Simpsons de BOLLYCAO, per a PROMOSTAFF – 1990

           

  

 

 

 

Un treball diferent i divertit que em va encarregar l’agència de promocions Promostaff-Promovip. Era tot just el començament dels Simpson al pais, quan eren una novetat irreverent i gamberra. L’agència em passava unes vinyetes amb diferents situacions de la família i jo m’havia d’inventar un diàleg i una gracieta, que escribia dins els fumetis típics del còmic. La feina requeria molt d’enginy, un punt de gosadia transgressora (sense passar-se, que el target era canalla) i un humor inesgotable. O sigui: ideal per a mi, modèstia no apart.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   El llibre de la CASA RIERA ORDEIX, per a Nogué & Cia – 1992

Pressupost generós, llibertat creativa i briefing clar, els 3 pilars de l’èxit d’un projecte de comunicació. Així és com em vaig poder muntar un llibre fantàstic. Primerament, una plèiade de col·laboradors de luxe: el gastrònom i literat Nestor Lujàn, mort fa molts anys, amb qui vam compartir algun whisky en el seu preciós pis de la Diagonal barcelonina; el periodista Ramon Barril, amb qui haviem fet teatre universitari junts; el catedràtic de nutrició Gregorio Varela, que va glossar les excel·lències nutriitives de la llonganissa; el periodista madrileny Lorenzo Díaz, que va esbossar una divertida visió de la llonganissa catalana vista des de la Villa y Corte; l’historiador vigatà Lluís Solà i Sala, que va explicar els origens humils i pagesos de la llonganissa; i el foto-documentalista Francesc Farrès i Malian, que ens va proporcionar unes imatges històriques sensacionals. Entre tots i sota la meva direcció creativa, vam fer un llibre molt maco, instructiu i apassionant, que guardo como oro en paño. Un llibre que, per damunt d’altres consideracions, va ser una magnífica eina de màrketing i relacions públiques. Es va presentar en societat al Círculo Ecuestre de Barcelona i se’n va fer arribar un exemplar a la Casa Real (aprofitant que apareixia en el llibre una foto d’Alfons XII en una visita a Vic). El llibre també va ser una peça clau per a l’apertura de nous mercats europeus per a la Casa Riera Ordeix.

Aquesta és la mena de projectes amb els que jo gaudeixo i el client en treu profit. Sens dubte, el meu treball favorit. I això que no vaig esciure ni una ratlla. Millor dit, una, el títol: “La llonganissa de Vic: del rebost del pagés a la taula del Rei”

  

El llibre del 35 aniversari, per a FERG SL – 1998

 

 

 

Un altre exemple de llibre cultural-promocional. La indústria metal·lúrgica vigatana FERG, especialitzada en la fabricació d’eines de roscar (mascles i coixinets) va voler donar al llibre un fort caire divulgatiu-cultural, per demostrar el seu arrelament i compromís amb la comarca. Per això va caldre elaborar una mini-història del passat, el present i el futur de la comarca d’Osona, que vaig haver de treballar-me amb moltes consultes a la Biblioteca de Vic i amb l’adquisició de molts llibres socio-econòmics sobre Osona i la Plana de Vic. Conté una gran profusió de documentació i fotografies de valor històric, per la qual cosa, més enllà de la seva funció comercial, aporta una dimensió cultural que li va obrir portes i contactes per damunt del seu específic mercat tècnic. Una obra amb un alt nivell de recursos d’arts gràfiques (reserves UVI, vernissos, plastificats, relleus en sec, tintes metal·litzades…); 146 pàgines; 3 idiomes; 5000 exemplars, amb una reedició posterior de 5000 més.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El book de candidatura als Premios Nacionales de Diseño, per a COSMIC –2002

               

 

Una peça singular i vanguardista. COSMIC és una firma de productes i accessoris per al bany, un dels clients de Boldú Comunicació més ben preparats en màrketing, amb departament de disseny propi, col.laboradors del renom de Mariscal, Daifuku i Ruiz de Azúa, fotògrafs com Jaume de Laiguana i models de la talla de Nieves Alvarez, Martina Klein, Ester Cañadas… Fa uns quants anys, ens van passar un projecte tan engrescador com suicida en el timing: un book corporatiu per presentar la seva candidatura als Premios Nacionales de Diseño. Calia idear un suport original i diferenciador; fer un sumari de continguts; elaborar tots els textos històrics i corporatius de la companyia; dissenyar la maqueta, artfinalitzar les pàgines, imprimir i lliurar el treball en un termini de… 2 setmanes. Inconscient de mi, no sols no em vaig arronsar sinò que em vaig complicar la vida proposant unes cobertes del book elaborades amb un paper matèric fet de cordills, petxines i fòssils marins incrustats a la cel·lulosa. I, per acabar-ho de complicar, vaig fer fabricar una funda-estoig d’acer inoxidable. I vam arribar a temps!

 

 

 

 

 

 

   El llibre del 50 Aniversari per a la constructora COPISA – 2008

 

 

 

 

 

 

Un altre macro-projecte editorial que resumeixo en xifres: 2 anys de feina; més de 1000 folis redactats, ”resumint” les fites històriques de la companyia; una telegràfica història mundial paral·lela; 224 pàgines dissenyades, maquetades i artfinalitzades, en dues edicions idiomàtiques… I tot això, fet amb poca informació i escassa col·laboració del client. I us preguntareu: “Com una companyia de la magnitud de COPISA, (una top ten de la construcció estatal), confia la seva obra editorial emblemàtica a una petita agència de publicitat de comarques?” Jo encara m’ho estic preguntant.

 

 

 

 

Els newsletters gràfics i digitals, Boldú Comunicació – 2009-10

 

 

 

Una eina de comunicació en la que ens vam especialitzar. La veritat, però, és que hem fet néixer molts més newsletter dels que hem vist créixer, perquè aquestes publicacions són com les flors, cal regar-les periòdicament perquè visquin. I regar-les vol dir: pensar, buscar, generar i elaborar continguts interessants de forma periòdica; interrogar els responsables comercials; rastrejar per Internet notícies del sector… I això és una feinada que molts clients no saben, no poden o no volen fer. I és justament el que fem a Boldú Comunicació. En aquests moments escribim, dissenyem i editem newsletters per a temes tan diferents com aliments biològics, mobiliari de perruqueria, farines, i bugaderia industrial. Torno així als meus orígens periodístics i a fer el que m’agrada més i millor sé fer: crear, redactar i editar.