Doncs sí, l’olfacte és la meva raó de ser. Buenu, l’olfacte i també el gust, i el fricandó, i les becaines al sol, i les carantoines i les passejades pel bosc…De fet, tinc unes quantes bones raons de ser. Però sense aquest fabulós nassarró que Deu Gos Omnipotent m’ha donat, jo no seria jo.
I és que el nas és el meu far, el meu radar, el meu salconduit, el meu guru, la meva libido… Per això ensumant m’hi delecto.
El Pep se sol posar nerviós quan m’aturo al peu d’un arbre i començo a ensumar i ensumar i ensumar… I m’hi puc estar, sense exagerar, fins a 5 minuts ensumant el mateix arbre. I exagerant, 10 minuts.
Llavors el Pep em dedica adjectius tan formosos com “cançoner”, “cantamanyanes”, “romancer” o fins i tot “morós”
Però és que el meu nas m’informa de tantes coses!! Primer de tot, qui ha pixat pels meus verals durant la meva absència (vull dir qui ha “passat”, tu ja m’entens). Si les oloretes que detecto són les habituals (els Llebrers de la Inès, el Labrador de la Sílvia, el Setter de la Sol, el Husky d’en Jordi…), cap problema: són bona gossada i veïns de tota confiança. Però si detecto un pipí foraster, o un pipí dels dos ximples de la casa del costat (que sempre busquen batussa), se’m encén l’alarma i em poso en guàrdia, val més prevenir…
Però a banda dels pipís, la meva trufa (el nas, en argot gosser) va molt més enllà, faltaria més!…
Per exemple, al bosc, em detecta el rastre de conills, esquirols, talps, serps, senglars… Ep, que el bosc és molt bonic, però hi viu gent que cal controlar, eh?
I quan el Pep cuina a casa, quina borratxera d’olors, quin orgasme olfactiu!! No me’n puc estar d’anar a la cuina aviam que s’hi està coent. Llavors el Pep s’incomoda i em diu: “Dodo!! Fora de la cuina!! Ves al teu jaç!”. Jo li faig cas, és clar, perquè el Pep, sota la pell de xai que gasta, s’hi amaga un caràcter de llop.
I és que el meu musell és, com a gos de rastre que sóc (“sabueso” en l’altra llengua que parla el Pep) un dels òrgans més perfectes i sofisticats del món animal, modèstia no a part. El meu olfacte és capaç de grans proeses, com ara detectar drogues, explosius, delinqüents, persones perdudes al bosc o a la neu… Els humans, que es pensen que la vista és la reina dels sentits, diuen “els gossos hi veuen amb el nas”. I no és que ho digui jo, ho diu internet a tort i a dret, un botó de mostra: http://www.animalados.com/els-gossos-hi-veuen-amb-el-nas/
Però és que, a banda de les olors procedents de matèria física, també som capaços de conèixer per la nàpia estats psicològics i emocionals; per exemple, la por: ensumem la por de les persones que tenen por als gossos d’una hora lluny. I, és clar, ens posem en guàrdia quan tenim a prop aquestes persones.
I fins i tot detectem estats patològics: ben entrenats, som capaços de detectar malalties, com ara tumors, diabetis… Precisament aquí al poble hi ha un col·lega, l’Urko, ensinistrat per detectar i avisar si la nena de la casa sofreix una baixada de sucre mentre està dormint. Increïble, no?
Després d’escriure això, m’acaba de pujar l’egos, apa adéu!
Comenta