Història d’un…fracàs?

Fa ja bastant temps, xerrant amb en Trifac de la brevetat de la vida i d’altres foteses, em va dir una cosa que em va impressionar força:

“Si vols arribar a viure satisfet en aquest món,

has de començar per saber qui ets realment. Una vegada et coneguis en profunditat, començaràs a estimar-te a tu mateix i ja podràs començar a estimar sense barreres els altres. A partir d’aquest punt, ja estaràs en situació de fer quelcom positiu a la vida, i de sentir-te plenament realitzat”.

Després d’haver reflexionat profundament aquest pensament, vaig decidir que havia d’intentar fer el que en Trifac em deia. I per començar, vaig pensar que seria una bona manera de coneixe’m a mi mateix escriure tot el que jo sincerament pensava de la vida i dels homes i de les dones i de les bèsties, totes les meves opinions clares i netes, sense cap tipus de decoració literària ni de conceptualisme ambigu. I així ho vaig fer.

Però quan ja portava quasi un centenar de fulls escrits, els vaig rellegir detingudament i em vaig adonar que m’era totalment impossible expressar clarament els meus pensament i idees; no tant per una incapacitat redactora com per una manca de certesa, de seguretat i de conviccions profundes.

Així doncs, vaig posar-me de nou en contacte amb en Trifac i li vaig plantejar el meu problema. La seva resposta em va fer veure clar el meu error:

“Mai podràs arribar a tenir unes creences pròpies, sòlides i fonamentades, aïllant-te dels altres.

Et cal prèviament relacionar-te amb tota sinceritat amb la gent que t’envolta i amb el món on vius, a fi de poder assolir l’estat de certitud teòrica indispensable per començar a coneixe´t a tu mateix”.

Aquestes paraules em van fer analitzar de nou la meva actitud. I després de sospesar detingudament els pros i els contres de la qüestió, vaig decidir seguir el consell d’en Trifac. Amb una profunda voluntat d’arribar a conèixer qui era realment jo i quines les meves idees, em vaig replantejar de cap a peus la meva existència i les meves relacions amb els altres, que van estar des de llavors presidides per un fervent anhel de màxima sinceritat i absoluta honestedat.

Però aviat vaig veure que en un món dominat per l’engany, la hipocresia i la falsedat, la meva actitud esdevenia no sols impossible (o fins i tot masoquista) sinó inclús absurda. La Sinceritat Absoluta se’m va revelar com un deliri utòpic. Desenganyat per aquest nou entrebanc, vaig tornar a enraonar amb en Trifac, que va sentenciar:

“Has comés un altre error. La gent, per si sola, mai no et podrà donar la seguretat intel·lectual que busques.

Sense conèixer el pensament dels grans filòsofs de la humanitat, la teva recerca esdevé quelcom mancat de base. Els llibres han de ser per a tu, des d’ara i per sempre, els teus millors companys i còmplices”

No em va caldre rumiar molt per veure que en Trifac tenia tota la raó del món. I des de llavors, sense deixar de banda el meu desig de relació sincera amb el proïsme, em vaig submergir en la lectura dels grans pensadors de la Història.

Però quan, des de Plató fins a Wittgenstein, passant per Descartes, Kant, Hegel Nietzsche, Heidegger, Sartre, Foucault, Chomsky i molts altres, ja havia penetrat en els més importants edificis teòrics del pensament humà, vaig descobrir que allò tampoc em podria conduir a la meva anhelada certitud d’opinions. Això sí, podia agafar determinades tesis de filòsofs que em convencien, equiparar-les amb altres que també m’agradaven i sintetitzar-les dialècticament per construir el meu univers filosòfic propi. Però això no significava altra cosa que esdevenir jo mateix filòsof i persistir tota la vida en construir un edifici intel·lectual propi. Però jo volia la filosofia com un mitjà de coneixement a curt termini, i no pas com una finalitat en si mateixa. Consultat novament en Trifac, aquesta va ser la seva opinió:

“Has tornat a errar. Has intentat cercar la saviesa només a través de tu mateix, de les persones i dels llibres, però ho has fet d’una manera purament material i pragmàtica, sense dirigir el teu esperit a l’Absolut, que serà, a darrera hora, qui t’infondrà aquesta lucidesa que tan ansiosament busques”

Vaig rumiar breument aquestes paraules i, de sobte, se’m va fer la llum en escoltar el Gato Pérez cantar:

”Si tú no tienes felicidà, de sabio no tienes nà”

I vaig veure clar el camí:Vaig enviar a cagar en Trifac.

I des de llavors vaig tirant de veta, potser un xic frívolament, però més content que un gínjol.

Però un dia, de sobte, em va assaltar un terrible dubte existencial:

¿De què carai estan contents els gínjols?

Pep Boldú-Gener 2020