La vida en família a Sant Julià de Vilatorta. Carai, quin canvi de vida!!
El Pep i la Mus viuen en una caseta molt antiga al centre històric del poble. Està bastant vella i té algunes goteres, però sempre és millor que la gàbia de la gossera.
El millor de la casa és la cuina, quines oloretes més bones! I quin tràfic de coses suculentes i apetitoses! I com que el primer dia vaig veure unes botifarres damunt el marbre, doncs me les vaig cruspir.
Collons, quina cagada!
El Pep em va fotre una bronca de cal Déu, em va amorrar al marbre i em va dir: “Com et tornis a enfilar aquí, t’estovo!”. “Estovo?” I que carai deu ser això?, vaig pensar. El mal geni del Pep em va deixar bastant acollonit. Però no suficientment acollonit; perquè l’endemà va aparèixer sobre la taula de la cuina una cassola amb unes cuixetes de pollastre guisades…Quasi em vaig posar a plorar de la bona olor que feien. I me les vaig cruspir totes, és clar.
Mare de Déu, quin error el meu!
Quan el Pep va veure la cassola buida i ben neta (jo escuro bé les coses), vaig descobrir què carai volia dir allò de “t’estovo”: em va agafar pel collar, em va enfilar i amorrar a la taula i em va clavar un parell de mastegots al cul. Buenu, al cul no -els gossos no en gastem- a la cuixa dreta. I vaig començar a gemegar i xisclar com si m’hagués rebentat una víscera.
Pura comèdia.
(Un parèntesi: Això és un truc que vaig aprendre de la meva vida lliure i nòmada per aquests mons de Déu. A la més mínima amenaça o gest de pegar-me d’una persona, començo a bramar com si m’estiguessin escorxant de viu en viu. Llavors els humans s’espanten i deixen automàticament de voler tustar-me. Em penso que d’això que faig en diuen “posar-se la bena abans de la ferida”. És infal·lible. Buenu, és infal·lible fins que no et descobreixen la comèdia, cosa que evidentment va acabar passant)
Així és com de seguida vaig aprendre que jo només podia menjar pinso i ells coses bones, ves quins collons!
Però un dia, damunt del banc del porxo del jardí, van aparèixer unes sabates molt apetitoses. Jo ja sabia què eren unes sabates perquè me n’havia fotut algunes pel cap el meu antic amo del carrer Aragó (veure capítol 1). Però que consti que ningú m’havia ensenyat que les sabates no es poden menjar. Que bones que eren!!
Aaaaai!!! Nova estovada!!
Vaig anar a cruspir-me les sabates més bones del Pep, ves per on.
Llavors vaig veure que la vida domèstica tindria un aprenentatge que déu-n’hi-dó
Comment
Molt bé