Ahir em va passar una cosa molt curiosa.
Anava passejant pel bosc amb el Dodo, com cada tarda, i tot plegat veig venir un home. Ens saludem, ens mirem a la cara…
…i a l’acte vaig veure que era un paio diferent, molt diferent.
El seu gest, la seva mirada…Transmetia un caliu especial. I de seguida vam connectar. Feia molt temps que no em trobava amb una persona tan oberta, tan afable, tan disposada a escoltar.
Una rara avis, avui dia.
Perquè l’individualisme que des del putu poder s’ha anat inculcant a la societat ha fet que les persones cada vegada vagin més a la seva. Fan veure que t’escolten, que et comprenen i que pots comptar amb elles, però la realitat és que només estan pendents dels seus problemes i de les seves coses.
En canvi aquest tio vaig veure de seguida que realment m’escoltava, que era receptiu de debò i que no m’interrompia amb discursets “savis” i paternalistes. També cal dir que jo em vaig enrotllar molt amb ell, i li vaig explicar algunes coses meves una mica íntimes i algunes petites frustracions…
Però és que veia que gaudia tant escoltant-me, que volia tant entendre’m, que volia tant ajudar-me… …que per això vaig desfogar-me una mica amb ell.
Però jo també vull ajudar-lo, perquè ell té un problema bastant fotut:
és sordmut.
Pep Boldú-Abril 2020 Pintura de David Hockney
You might also like
Comenta