Debat a les xarxes entre els partidaris de lluitar contra el deteriorament i castellanització de la llengua catalana (puristes pompeu-fabrians) i els oberts a acceptar certes innovacions i contaminacions forànies, que se sentirien a gust amb aquesta màxima:
«La norma és indispensable i un se l’ha de saber de dalt a baix per permetre’s el luxe de transgredir-la.»
Ha estat el Sr. Virgili, filòleg jubilat, fonamentalista i sentinella a Tweeter de les errades lingüístiques, qui ha desencadenat el debat. En Virgili es dedica, sempre amb educació i respecte (encara que sovint amb inoportunitat), a corregir els constants errors d’escriptura dels piuladors. I és increible quina quantitat d’ulls de poll trepitja i com es rebota el personal. Un exemple: en Virgili corregeix l’ús del mot “cinturó” com a castellanisme (totalment acceptat als diccionaris) i diu que en català correcte ha de ser “corretja” o “cinyell” (buuuff!). En Toni Soler , “pecador” per usar cinturó, agafa una rabieta de nen petit i promet (i compleix) llençar cinc piulades amb “cinturó”, apa, elis, elis!! I com que en Virgili també corregeix el títol del seu programa “Està passant” (que s’hauria de dir en català virgilià “Ara passa”, rebuuufff!), en Solé apareix amb una samarreta estampada amb la llegenda “Està passant és incorrecte”. Per acabar-ho d’adobar, en Roger de Gràcia piula:” El problema no són els Virgilis, el problema són els que creuen que els Virgilis no són un problema.”
Em sorpren l’animadversió i la mala llet que desperten les correccions entre els corregits. Buenu, em sorpren relativament, perquè ja fa temps que constato que per a moltes persones, ser corregides suposa una mena d’humiliació. Però…¿per què sentir-se humiliat, si al final la correcció ens serveix per aprendre o, si més no, per obrir-nos horitzons? I en tot cas, si el tipus de correcció no ens agrada, obviem-la, ignorem-la, però no ens dediquem a linxar el corrector, no?
Vinga va, puristes i moderns, feu-vos un petó…
…però sense llengua, eh?
Pep Boldú, novembre’20
Comenta